El Tió al Costumari Català de Joan Amades

El tió: una tradició viva a les cases de Catalunya (versió actualitzada)

Després de sopar, a les cases on hi havia canalla es feia “cagar el tió”. Aquesta cerimònia, fa anys molt arrelada, formava part de la litúrgia familiar de la vigília de Nadal. Sempre que era possible es feia a la cuina, a tocar del foc; si no, al menjador, que es considerava una prolongació natural de l’espai domèstic.

El tronc es col·locava en diagonal: un cap apoyat al braser, als fogons, a una cadira o a qualsevol punt elevat; l’altre, tocant a terra. Els infants, armats amb bastons, el picaven amb energia mentre cantaven alguna de les moltes cançons tradicionals. La més simple era:
«Caga, tió; si no, et dono un cop de bastó.»

A Barcelona n’hi havia una de molt popular —recollida encara al segle XX— i en alguns llocs la cançó es coneixia com “el Parenostre”, cosa que fa pensar que antigament potser es recitava més que no pas es cantava, i que el tió podia tenir un cert sentit mític o sagrat. A Manresa, per exemple, els infants recitaven:
«Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes, festes precioses…»

A alguns pobles de muntanya, el tió actuava mentre cremava: el cap encès dins la llar i la resta del tronc sortint cap enfora. En altres llocs, s’havia de picar amb eines concretes: els molls, el forrell o l’escontier del foc.
Perquè no es refredés, se’l tapava amb una manta, que alhora servia per amagar discretament el que havia de “cagar”. També era habitual deixar-li unes brases a prop, dins un plat amb cendra, perquè estigués calentó.

El tió solia guardar-se a la cuina; si era en un altre espai, s’hi portava amb certa solemnitat. El membre més gran de la família presidia l’acte amb un aire cerimoniós.

A la Segarra, el tenien uns dies al portal, i la mainada hi anava a fer-li carícies. El migdia de la vigília el traslladaven vora del foc, l’abrigaven perquè sués i li donaven menjar i beure.

En alguns indrets, el trasllat del tió —des del portal, el celler o el corral fins a la llar de foc— es feia com una processó: tota la família, amb ciris encesos, seguia el cap de casa. Abans de picar-lo, aquest li ruixava el cap amb vi blanc, com si el batejés, perquè donés més abundància.

També era habitual enviar els infants a resar tres parenostres davant d’una imatge religiosa. Mentre els petits resaven, els grans aprofitaven per amagar sota la manta les llepolies i regals. Després de cada tanda de bastonades, tocava tornar a resar per donar temps a preparar una nova sorpresa.

En alguns pobles, la canalla havia de mirar cap a la paret o cap al tub de la xemeneia per no veure la tramoia. A les contrades tarragonines, mentre els nens recollien les llaminadures, els adults els amagaven els bastons, i així successivament; un joc d’enganys divertit i ple de complicitat.

A la Teiosa, entre repicada i repicada, s’havien de remullar els bastons. Al Gironès, es tenia molta cura del tió: l’abrigaven, li posaven brases a sota i l’alimentaven amb fulles de col i paper perquè no “s’empipés”. A Les Borges el duien a pasturar; a Ordal el tapaven i el purgaven; a l’Albà, quan acabava de donar, treia “fems”; i a Martorelles el feien cagar la vigília i l’endemà altra vegada.

Cada poble tenia la seva manera d’alimentar-lo: a Cornellà amb blat de moro; al Vendrell amb garrofes; a Sabadell amb fulles; i a Sant Quintí amb farina i col. Just abans de picar-lo, un bon raig de vi blanc perquè fos generós.

A Palafrugell s’anava a buscar el tió uns dies abans i se’l feia créixer cada dia una mica al foc. Es feia obrar dos dies seguits. El tronc es col·locava amb la part calenta vora la llar, i els infants picaven d’esquena al foc perquè no veiessin el que passava a sota de la manta.

Per molts llocs de muntanya, el tió només donava figues seques, ben amagades a les escletxes del tronc. En altres llocs, el netejaven o el pentinaven perquè quedessin al descobert les cavitats on amagar-hi les llepolies.

La manera de picar-lo podia variar: tots alhora, un per un, per torns d’edat… Però sovint, encara que piquessin tots junts, el tió donava regals per tandes, una per a cada infant.

En alguns llocs, el primer que treia era una arengada molt salada, que servia com a últim mos de dejuni abans del gran àpat de Nadal. Les cançons sovint en fan referència:
«No ens doneu arengades,
per la Mare de Déu,
que són massa salades…»

Al Baix Empordà el tió solia ser una soca d’alzina surera guardada d’un any per l’altre i s’havia d’escalfar al foc perquè “rajés”. Els infants la picaven amb bastons de magraner.

A més de torrons i fruits secs, també podia donar petites joguines: bales, baldufes, xiulets…
A Lleida el picaven al matí, amb els molls de la llar. Després, els infants anaven de visita a padrins i familiars, convençuts que el que rebien era del seu tió; una tradició que recorda la dels Reis.

Al Pla de Lleida el cobrien amb un cobrellit vermell, preferentment ric i brodat. Al Montserrat, els infants s’asseien damunt del tió com si cavalquessin, i els pares amagaven els regals al darrere. A la Segarra, a més de donar dolços, “orinava” xavos (monedes petites), senyal que ja s’acabava la festa.

A La Bisbal, a vegades feien obrar una cadira en lloc del tió, però havia d’haver estat uns dies a la cuina perquè s’escalfés. Al Capcir, s’hi feia servir un escambell, i abans de començar la canalla demanava a la lluna que el beneís.

A Rupit, el tió era col·lectiu: un tronc enorme al centre de la plaça. Cada família hi deixava el regal del seu fill amb el nom escrit, perquè tothom rebés el que li pertocava.